SER Y ESTAR son dos de los primeros verbos que aprendemos a conjugar. Pero, a medida que dejamos de "con-jugar" (es decir, de jugar con nosotros mismos y con los demás), cuando nos vamos haciendo mayores, son también los primeros verbos que desaprendiendo a practicar.
Convertirse en "adulto" significa, con demasiada frecuencia, copiar las maneras de estar y de ser de las otras personas.
En este sentido, podríamos hablar de un proceso de adulteración: dejamos de ser "auténticos" -hechos por nosotros mismos- para pasar a ser "falsos", convirtiéndonos en copias o clones de otra persona. Y eso se nota porque cogemos los puestos, el tono de voz, la gesticulación ... en definitiva, la manera de estar (y de ser!) De estos otros, pensando que, así, "quedaremos bien". Pero, de hecho, como quedamos es "mala-mente": para que esto no nos deja pensar y sentir como de verdad desearíamos. Queriendo ser personas, nos despersonalizamos.
¿Hay alguna forma de tener personalidad sin tener que recurrir a tantas máscaras? (¡La palabra "persona", en griego, significa, precisamente, "máscara"!). ¡Claro que sí! En vez de terminar como clones pre-fabricados, empezamos a trabajar nuestro clown escondido, que todos/as tenemos en algún rinconcito de nuestra alma. Si logramos encontrarlo, cultivarlo y hacerlo germinar, veremos cómo nos puede dar unos frutos tan maravillosos como insospechados. Y eso nos animará a seguir adelante, des-cubriendo nuestra propia manera de ser y de estar.
¿Queréis probarlo?
M’ han ensenyat a saber escoltar-los, a il·lusionar-me per un simple paper que cau a terra. A barallar-me i a demanar perdó quan cal, sense rancúnia. A fer-me mal, i amb una mica d’aigua curar-ho com si fos màgia, a mirar als ulls amb innocència…
M’han ensenyat a preparar-me quan tingui els seus anys, a acceptar la solitud. A plorar per les persones que han marxat, a arreglar-me per respectar-me a mi mateixa davant dels altres. A tenir fortalesa quan cal, a parlar tots junts i saber que diu cadascú/na… A saber que la tele es una companya… A necessitar l’afecte dels altres i demanar-lo. A afrontar el dolor físic i psíquic…
He aprés amb ells/es a triar els meus companys/es a traves de la noblesa i la sinceritat, a ajudar a persones que no conec de res i, sense pensar-ho ni un moment, posar-me al seu costat i donar-los-hi la mà. A saber que el rap es poesia, a no enganyar a qui estimo, a dir no quan vull dir no…
Ja fa 5 anys que faig aquest taller… Quantes persones hi han estat, han tornat, s’han quedat, han marxat… però segueixen sent-hi sempre. He après amb ells/es a ser cada vegada més bona persona, que es el que costa més… He après també a tenir vitalitat, a ser valenta, perseverant, a relativitzar les coses. Saber què són paraules com “format, concepte…”: paraules/crosses per poder jugar en aquesta societat. A cantar i tocar instruments al mig d’una plaça… A ser crítica amb amor…
He après a tenir confiança, a saber que només som persones, només humans/es. Que la dona és una dona i l’home és un home, a deixar les càrregues que portem i tornar-les a agafar… Que ser mestre/a, infermer/a, etc. és un ofici altruista.
